Subscribe:

dissabte, 13 de maig de 2017

AVENTURA BLOCAIRE
Felicitant els deu anys del blog de la Carme

Us explicaré les peripècies que vaig passar, per arribar a una trobada blocaire a Corró de Munt, a la masia de la Núria de Miramelsmots.  Feia algun temps que no havia agafat el cotxe, degut als meus primers problemes visuals, però tot i així em feia il·lusió anar-hi i em vaig arriscar.
Com que la trobada era a les nou de la nit, la meva opció va ser marxar ben d’hora de casa, a la tarda  i després quedar-me a dormir a un hostal del poble.  Vaig arribar-hi força cansada més o menys a les sis i vaig decidir anar a investigar on era la casa abans d’anar a descansar una estona. Mentre hi anava, com que la masia era una mica lluny del poble, em fixava en les coses que més tard em podrien orientar.
El què no havia previst és que quan hi vaig anar al vespre, se’m fes fosc pel camí i de totes les coses en les quals m’havia fixat, ara no se’n veía ni una i a més no hi havia ningú per poder preguntar. O sigui que em vaig trobar sola al mig d’un bosc fosc i negre com una gola de llop,( jo escoltava per si en sentia algun, he, he). Vaig parar el cotxe sense saber per on tirar. Per sort al cap d’un a estona, en va passar un  que recollia les escombraries de les masies. Salvada! Vaig pensar. El senyor em va dir;- “Ja anava bé ja, és aquí mateix”. Bé, quan la gent de pagès diu  aquí mateix, no us en fieu massa, que jo he viscut molt de temps en pobles petits…Finalment vaig trobar la casa i em sembla que algú més també s’havia perdut.
I havia una bona colla de blocaires, alguns coneguts i d’altres que vaig coneixer aquell vespre. Vam fer petar la xerrada una estona en una preciosa terrassa, contemplant la vall nocturna amb els llums dels poblets allà lluny; alguns  van llegir poemes i després vam fer una mica de piscolabis. Va ser un vespre molt agradable.
Però aquí no s’acaba tot, perquè calia tornar al poble a dormir i com era d’esperar , em vaig tornar a perdre, fins que al primer semàfor que hi havia  vaig donar un ensurt a una senyora que estava esperant que es poses verd.( el semàfor) Imagineu-vos , les dotze de la nit,  esteu  parlant pel mòbil i algú  us pica als vidres... Encara recordo el bot que va fer….
Doncs ja ho veieu tota una aventura, però jo m’ho vaig passar bé, per arrodonir-la només em va caldre sentir algun udol enmig de la foscor!!!

Felicitats per aquesta Col·lecció de moments Carme. Que vagi augmentant i que jo ho pugui veure.

Entrada a un bosc de Corró d'Amunt. (Internet)

M: Roser Algué Vendrells.

28 comentaris:

  1. PERO AL FINAL VALIÓ LA PENA TODA ESA ODISEA, VERDAD??
    ABRAZOS

    ResponElimina
    Respostes
    1. Desde luego que si, fue una pequeña aventura...La naturaleza y la poesía van de la mano, aunque la noche sea oscura!
      Besitos.

      Elimina
  2. Moltes gràcies, M Rose...

    Quina il·lusió recordar aquestes experiències compartides....

    ResponElimina
    Respostes
    1. De res Carme, de vegades quan hi penso encara em venen ganes de riure...Jo que només porto el móbil per algun contratemps, allà no tenia cobertura!
      Petonets, Carme.

      Elimina
  3. Somric tot llegint-te, M. Roser. Com recordo aquella tardoral poètica! I quina colla de poetes, i quina colla d'amics! Vas ser molt valenta venint sola amb el cotxe. És un goig, ara, llegir el teu post.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Montse, el problema és que no hi havia estat mai i jo que tinc molt poc sentit de la orientació...Però va ser una bonica trobada.
      Petonets, Montse.

      Elimina
  4. Totes aquestes aventures ens neguitegen quan ens passen , però amb el temps, quan les recordem , ens fan riure força !
    Felicitats per la Carme i a vos, per compartir-ho !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs et diré que malgrat que jo sóc molt nerviosa, quell dia m'ho vaig agafar amb filosofia, vaig pensar que tard o d'hora ja em trobarien...
      Gràcies Artur, que tinguis un bon diumenge.

      Elimina
  5. Gràcies M. Roser per compartir aquesta anècdota que (ara) resulta divertida de llegir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, que és divertida! Quan penso que mirés per on mirés només hi havia foscor...Potser en un altre moment hagués passat una mica de por, però aquell dia estava ben tranquil·la...
      Petonets, Xavier.

      Elimina
  6. Hagués estat be poder recitar alguna cosa als llops....;)
    Felicitats per tots aquests moments.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira, m'hagués encantat que m'haguessin fet una visita, al cap i a la fi jo estava a dins del cotxe i potser a ells, també els agrada la poesia...
      Gracies Joan. Petonets.

      Elimina
  7. Si ja ho dic jo que la poesia no pot portar res de bo, mira, si gairebé tenim un disgust!

    ResponElimina
    Respostes
    1. He, he, és ben curiós, però no vaig tenir gens ni mica de por, tot i que trobar-me envoltada d'arbres enmig de la foscor, era una situació una mica fantasmagòrica...
      Petonets, XeXu.

      Elimina
  8. Doncs et diré que la teva peripècia m'ha fet riure. Imagino la situació i deunidó...! I el teu consell que no ens fiem de la gent de pagès quan diuen que la distància és mínima és ben cert!
    Que boniques aquestes trobades que heu viscut.
    Gràcies per haver-me fet somriure una estona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai sí, la situació era força peliculera, sort que jo no sóc poruga, perquè els arbres semblaven fantasmes, enmig de la nit...A mi em fa riure l'ensurt de la pobra senyora !!!
      M'encanta haver-te donat un petit motiu per somriure...
      Petonets, Marta.

      Elimina
  9. Olá Minha querida,
    Depois de muito tempo ausente retorno às atividades do blogue e às deliciosas visitas que me encantam.
    Imagino a situação ....uma historia para sorrir depois do acontecido porque no momento acredito ter sido amedrontador.
    Desejo-lhe uma ótima semana
    beijos
    Joelma

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Joelma,
      He trobat a faltar les teves sempre agradables visites, suposo que tenies un bon motiu per descansar...
      Va ser una història una mica de pel·lícula, però no vaig tenir por, i ara quan hi penso, la trobo divertida.
      Que tinguis també una bona setmana.
      Petonets , Joelma.

      Elimina
  10. Quina aventura, M. Roser!
    Recordo la trobada, va ser molt bonic coincidir amb tants blogaires i tant l'entorn com l'ambient van ser molt agradables.
    Jo vaig tornar en el cotxe de l'Helena, no ens vam perdre, però si que vam estar una estona entremig de camis rodejats de boscos sense senyals de civilització fins que van arribar.
    al poble. Por no en vaig passar, però, la veritat és que feia respecte...

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant Glòria, però després de tot va ser divertit, perquè jo no vaig passar gens de por, però allà al mig del bosc, tot fosc i negre, no sé què hagués fet sinó hagués passat el cotxe de l'escombriaire, he, he... I és que a mi me n'han passat de tots colors, però sempre amb final feliç...
      Molts petonets, Glòria.

      Elimina
  11. Una divertida aventura. Divertida...excepte per la dona del semàfor.
    Bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó Mari, per a mi va ser una aventura, en el fons divertida, però la pobre dona, potser va tenir malsons aquella nit, he, he...
      Petonets, Mari.

      Elimina
  12. Bé vaja, aquest és un relat d'intriga amb ensurts i tot...
    Això vol dir que has de sortir més de nit i trobaràs aventures de les bones, i ens les expliques. Com que has sobreviscut, et felicito.
    Una abraçada amb mar calma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara, passat el temps, quan hi penso encara ric...No sé si tothom s'ho hagués pres amb tanta calma, perquè la situació era una mica de peli de por, pensa que no es veia ni un llum enlloc, tot fosc i negre i no era un lloc habitual de pas...Si he de viure aventures prefereixo que sigui de dia, per veure-les venir!!!
      Bona nit, Olga.

      Elimina
  13. Una bona aventura, de nit perduda en aquells indrets, peró la vetllada be valia la pena i després queda l'anècdota per recordar.
    Una abraçada M. Roser

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que ho va ser , si algú m'hagués vist per un forat, segur que s'hauria fet un tip de riure...Espero anar més en compte perquè la foscor no m'atrapi al mig del bosc!
      Petonets, Anna.

      Elimina
  14. Que relato más chulo tenemos para alimento de una mirada detenida. Me encantan los pueblos pequeños son muy tranquilos no como las ciudades que son ruidosas.
    Por lo que cuentas se nota de lejos que lo has pasado bien y eso vale mucho, conducir y poder tener un coche, también vale un imperio, da mucha libertad y es casi como tener un amante... Muy amante! Te lleva a donde el corazón te dicte.

    Me alegro como si yo misma fuera, lástima que no viviera cerca de ti, te acompañaría a ese evento que a pesar de esas pequeñas cosillas, valió la pena.

    Gracias reina, por este post que alegra el alma de quienes te leemos.
    Un abrazo, mi gratitud por tu huella y toda mi estima siempre.

    Feliz semana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marina,
      M'he he reído mucho, mira que comparar el coche con un amante? yo prefiero las cuatro ruedas porqué el amante mucha libertad no creo que te de, si tienes que andar escondiéndote, je, je...
      A mi también me encantan los pueblos pequeños, pero de día y con mucha claridad!
      Me alegro que te lo hayas, pasado bien con la lectura del texto...Y sí, fue toda una aventura!!!

      Un abrazo grande también para ti, es un placer compartir estas pequeñas aventuras...
      Que seas feliz, amiga.

      Elimina