Subscribe:

dijous, 29 de juny de 2017

Bon estiu a tothom

El meu blog ja em demana vacances , així que li faré cas... I als que aneu a triscar per les muntanyes, espero que no us passi  res de semblant al què em va passar a mi, per si de cas, aneu amb molt de compte!!! Jo aniré fent-vos visites com sempre i faré de guardiana del blog...
DE NASSOS AL FANGUEIG!

Avui us explicaré una aventura que em va passar en una de les meves escapades, que si hi penso, ara que  ja ha passat molt de temps, va tenir la seva gràcia...Però al seu moment us puc ben dir que no me'n va fer gents ni mica.
Era un estiu molt calorós ( em sembla que l'any dels focs de la Catalunya Central) me'n vaig anar una setmaneta a fer turisma rural a un poblet molt petit , proper a la coneguda vila medieval  d 'Ainsa ( a la comarca de Sobrarbe)que l'any 1965 ve ser proclamada "Monumento històrico artístico"  per la seva bellesa.

Vista general,d'Aínsa.
Recordo una gran Col·legiata, un castell amb un patí molt gran i una plaça Major enorme, realment un poblet petit però meravellós.
Plaça Major d'Aínsa.
El poblet de quatre cases on jo estava, era dalt d'una muntanya i es deia Sieste.
Sieste

Des de la casa on feia estada  vaig recorre algunes de les moltes aquelles valls pirinenques.
Un dia em vaig endinsar per una propera a la Vall d'Ordesa, de la qual no recordo el nom, perquè en vaig seguir més d'una i ja fa molt de temps; podia ser, Broto, Bujaruelo, Pineta, Bielsa...N'hi ha tantes al Pirineu! Se que era més aviat petita.
 La qüestió és que vaig anar per un camí ( a peu), que seguia el curs d'un petit riu, i que s'enfilava fins a una gran explanada des d' on s'arribava a un bonic salt d'aigua, però jo no hi vaig arribar, perquè anava molt justa de temps.

Quan em va semblar que havia de girar cua, per l'hora, vaig anar baixant tranquil·lament, fins arribar a la riba del riu. Com sabeu, normalment entre el riu i el camí, hi ha una part de fangueig...Barreja d'herbes , terra i aigua. Vaig tenir la brillant idea de deixar el camí, perquè em va semblar que a l'haver-hi herba, no seria tant cansat... Anava caminant, xino, xano, quan per no ficar-me en un toll una mica gros, vaig posar el peu sobre un tronc que feia de passera, amb tant mala sort que, a l 'estar moll, vaig relliscar i ja veieu a la Roser no de nassos, sinó tota sencera dins del fangueig. Em vaig aixecar i per sort no m'havia fet mal, però anava negre de dalt a baix, tota empastifada d'aquell fang  que a més feia una mala olor,  que feia venir basques...
A l' aixecar-me i veurem amb aquella fila , em vaig quedar com petrificada, sense saber què fer ; a sobre la gent que passava pel camí em preguntava que m'havia passat, si m'havia fet mal i jo m'hauria amagat en un forat...Però és clar que alguna cosa havia de fer. Vaig mirar al meu voltant i no em veia amb cor de rentar-me amb l'aigua d'aquell riu que baixava gelada. però és clar, tampoc podia anar d'aquella manera tan galdosa...
Per sort, allà una mica més avall, vaig veure un petit refugi i com que tenia el cotxe a prop i portava uns pantalons curts i una samarreta...I ja em veieu preguntant al refugi si tenien una dutxa d'aigua calenta, doncs sí, que en tenien. Vaig veure el cel obert i segur que feia cara de pena, perquè de seguida em van fer passar...
Fins i tot em van deixar una tovallola per eixugar-me, (jo no en duia al cotxe, ara sí) però no us ho perdeu, jo sóc molt maniàtica i la tovallola anava sola cap a la rentadora, però us asseguro que en aquell moment ni manies ni res, els ho vaig a agrair amb tota l'ànima,  sort de la roba de recanvi del cotxe, que la portava de casualitat. Quan vaig arribar a la casa on feia estada, em van rentar la roba enfangada i eixuta i tot, encara feia aquella pestilència d'aigua estancada. I aquí no s'acaben les "aventures" d'unes caloroses vacances, segur que en algun altre post, us en faré cinc cèntims més...

Una de les moltes valls del Pirineu...
M. Roser Alguè Vendrells

diumenge, 18 de juny de 2017

Esplugues ha florit!

No fa molts anys que els "espluguins" posem flors al carrer, però darrerament per les festes de primavera, hi ha aquest bell espectacle, sense pretensions, però que alegra als vianants que hi van a fer un tomb. Al costat d'alguns ornaments florals hi podem llegir un poema, en aquest cas, un de la Joana Raspall, que parla de papallones i de flors...

Belles paraules
enfilades als pètals:
les flors somriuen.


 Belles ombrel·les
aixopluguen paraules.
Niu de poemes.


Sobre les lloses
tonalitats rosades;
ben arraulides.

M. Roser Algué Vendrells

diumenge, 4 de juny de 2017

DITES, REFRANYS, FRASES FETES...

Demano excuses a les persones que em segueixen en un altre idioma, perquè  els refranys no solen tenir gairebé mai, una traducció literal...

A mi sempre m'han agrada't les dites, els refranys, les frases fetes...Segurament perquè són un llegat lingüístic important, dels nostres avantpassats. Penso que és una pena que els tinguem una mica arraconats i que pels infants siguin gairebé uns desconeguts. Per això vaig fer aquest escrit, fent servir aquests tipus d'expressions, per la classe de sisè. Crec que els va agradar, perquè és com un joc, desxifrar els seus significats...( no sé si tots són correctes)

 QUI DIA PASSA ANY EMPENY

Quan sona el despertador, salto del llit lleuger com una daina i com que sóc més eixerit que un pèsol, de seguida em trec la són de les orelles. Em rento com els gats i faig un mos per treure el ventre de pena.
Agafo la motxilla que pesa com un ruc mort; però ja se sap, carga que plau no pesa, i més content que un gínjol, enfilo carrer enllà, camí de l'escola.
I, és clar, com que m'agrada fer safareig, fico cullerada en totes les converses dels grupets que trobo pel camí i arribo a l'escola, a tres quarts de quinze.
Malgrat tot, la mestra amb mira amb bons ulls i jo m'assec al meu lloc al costat d'un company que em fa pam i pipa i no em diu ni ase ni bèstia. Però jo em faig l'orni, me'l miro de cua d'ull i veig que riu per sota el nas.
De seguida posem fil a l'agulla i comencem la nostra tasca. De mica en mica es comença a trencar el silenci, fins que hi ha tant de guirigall, que la classe sembla el mercat de Calaf.
A la mestra li comença a pujar la mosca al nas...Aleshores ens fa posar palla a l'esquella, perquè diu que té el cap com un timbal! Quan sortim al pati, jo vaig corrent com un llamp i com que el sol que entra per les finestres m'enlluerna,  no veig un bou a quatre passes i em fumo de lloros. Els companys es pixen de riure i jo m'aixeco traient foc pels queixals, vermell com un tomàquet, però sa i estalvi.
Quan arriba l'hora de dinar, com que tinc una gana de llop, em menjaria un bou amb esquelles. Com que no sóc gens llepafils i m'agrada tot, acabo de menjar en un tres i no res.
Després de l'escola vaig al parc a estirar les cames. Diuen que faig cara de no haver trencat mai cap plat ni cap olla i de vegades me n'aprofito per fer la guitza als companys. Penso que sóc dels que tiren la pedra i amaguen la mà.
De cop i volta algú s'adona dels meus tripijocs i em quedo més sol que la una . Com que m'avorreixo, toco el dos, cap a casa. Hi arribo suat i moll com un pollet. La mare no vol que vagi sempre corrent, perquè diu que només tinc la pell i l'os Tot i que menjo per quatre, es veu que sóc un sac de mal profit.
Com que s'acosta l'hora de tancar els ànecs, l'àvia fa el sopar i de la cuina bé una flaire que fa venir ganes de sucar pa amb l'olor i se'm fa la boca aigua.
Normalment quan me'n vaig al llit, de seguida agafo el son i dormo tota la nit com un tronc. Però avui el cap em barrina, intentant treure l'entrellat d'un petit galimaties...
Penso que la gent és ben estranya; un dia em diuen que parlo com un llibre sense fulls i que de coses en ser un niu i un altre dia m'etziben que no he vist el món per un forat!
Tanco els ulls i penso que no cal posar-se pedres al fetge i que tal dia farà un any.

M. Roser Algué Vendrells.

(Aquest post el vaig penjar el 2009 i ara l'he tornat a recuperar...) 


dissabte, 27 de maig de 2017

CAPVESPRE

Punta Nati (?)

El sol ja se'n va,
el cel es ple de colors
i el mar li fa de mirall.

Fotografies Meteorologia  (cliqueu per veure el blog d'origen)

M. Roser Algué Vendrells

dissabte, 13 de maig de 2017

AVENTURA BLOCAIRE
Felicitant els deu anys del blog de la Carme

Us explicaré les peripècies que vaig passar, per arribar a una trobada blocaire a Corró de Munt, a la masia de la Núria de Miramelsmots.  Feia algun temps que no havia agafat el cotxe, degut als meus primers problemes visuals, però tot i així em feia il·lusió anar-hi i em vaig arriscar.
Com que la trobada era a les nou de la nit, la meva opció va ser marxar ben d’hora de casa, a la tarda  i després quedar-me a dormir a un hostal del poble.  Vaig arribar-hi força cansada més o menys a les sis i vaig decidir anar a investigar on era la casa abans d’anar a descansar una estona. Mentre hi anava, com que la masia era una mica lluny del poble, em fixava en les coses que més tard em podrien orientar.
El què no havia previst és que quan hi vaig anar al vespre, se’m fes fosc pel camí i de totes les coses en les quals m’havia fixat, ara no se’n veía ni una i a més no hi havia ningú per poder preguntar. O sigui que em vaig trobar sola al mig d’un bosc fosc i negre com una gola de llop,( jo escoltava per si en sentia algun, he, he). Vaig parar el cotxe sense saber per on tirar. Per sort al cap d’un a estona, en va passar un  que recollia les escombraries de les masies. Salvada! Vaig pensar. El senyor em va dir;- “Ja anava bé ja, és aquí mateix”. Bé, quan la gent de pagès diu  aquí mateix, no us en fieu massa, que jo he viscut molt de temps en pobles petits…Finalment vaig trobar la casa i em sembla que algú més també s’havia perdut.
I havia una bona colla de blocaires, alguns coneguts i d’altres que vaig coneixer aquell vespre. Vam fer petar la xerrada una estona en una preciosa terrassa, contemplant la vall nocturna amb els llums dels poblets allà lluny; alguns  van llegir poemes i després vam fer una mica de piscolabis. Va ser un vespre molt agradable.
Però aquí no s’acaba tot, perquè calia tornar al poble a dormir i com era d’esperar , em vaig tornar a perdre, fins que al primer semàfor que hi havia  vaig donar un ensurt a una senyora que estava esperant que es poses verd.( el semàfor) Imagineu-vos , les dotze de la nit,  esteu  parlant pel mòbil i algú  us pica als vidres... Encara recordo el bot que va fer….
Doncs ja ho veieu tota una aventura, però jo m’ho vaig passar bé, per arrodonir-la només em va caldre sentir algun udol enmig de la foscor!!!

Felicitats per aquesta Col·lecció de moments Carme. Que vagi augmentant i que jo ho pugui veure.

Entrada a un bosc de Corró d'Amunt. (Internet)

M: Roser Algué Vendrells.

dimecres, 3 de maig de 2017


   MATINADA

Sortida de sol a la Pobla de Lillet.

El sol desperta la terra.
La terra li diu:- bon dia!
Amb paraules de colors.

Sortida de sol al Pirineu.

M. Roser Algué Vendrells.

diumenge, 23 d’abril de 2017


Que tingueu una bona diada de Sant Jordi, amb llibres plens de paraules d'esperança i roses amb olor de llibertat... 

Tinc guardat a la memòria aquest poema que em vaig aprendre de ben petita, però no sé qui n'és l'autor/a.

EL ROSER DEL MEU BALCÓ

Tinc en un test del balcó
enfilant-se per la barana,
un roser tot l'any en flor
sempre verd i amb bella ufana.

Jo no sé qui el plantaria
ni tampoc d'on sigué dut,
però si que ja floria
quan n'era jo nin menut.

Cada dia la rosada
amorosa el bé a besar,
l'alè de la marinada
cada tarda el vol gronxar.

Solellades, calamarsa
i fredors, tot ho sofreix,
cada cop que veu secar-se
 una flor, nou tany li creix.

I mai s'han vist tantes roses
n'hi s'ha sentit tanta olor,
com en les branques florides
del roser del meu balcó!




M. Roser Algué vendrells (Fotos, M. Dolors.

diumenge, 16 d’abril de 2017


  Pasqua florida, al bell mig de la primavera.


 Quan  en música parlem de primavera, sempre tendim a pensar amb la de Les quatre estacions de Vivaldi.

Avui he descobert aquesta primavera de Beetoven, que jo no coneixia i m'ha agradat molt. Us la deixo aquí perquè tingueu una Pasqua florida ben alegre...

Primavera de Beetoven  ( Giulia Zarantonello)




M. Roser Algué Vendrells.

dimarts, 28 de març de 2017

ELS  FRUITERS  D' AITONA



Paisatge brodat
amb fils color natura;
paisatge florit.



Els presseguers
com erugues rosades,
van fent fileres.


Flors, banderoles
penjades a les branques,
que al cel s'enfilen.


Cauen els pètals;
papallones que volen
quan ve el capvespre.


Camps de pereres,
desafiant vents glaçats
i gelades tardanes.


Les flors llueixen
les seves millors gales,
per les abelles.

M. Roser Algué Vendrells ( Fotos, M. Dolors)

diumenge, 19 de març de 2017


UN VINT DE MARÇ

(La primavera desperta  el mar)

És un dia clar, sol, sorra daurada;
n’ és el primer dels jorns de primavera;
un suau ventijol m’ empolsina d’ aigua
i la salabror em resseca la cara.

Allargo la vista sense veure flors
però, a les altes crestes de les ones,
endevino tots els bells colors
de les margarides, tulipes i roses.


La mar està inquieta, plena de frisança,
potser sent enveja dels enamorats
que, aprofitant-ne aquesta bonança,
tendrament es miren i enllacen les mans.

I veu en sos ulls espurnes de plata
castells d ’il·lusions, noves esperances,
somnis d ’un amor que irà refermant-se...
 De primaveres, sempre n’ hi haurà d’ altres!

I quan els anys passin hi haurà alguns infants,
infants de pell bruna o blanca de lluna,
d’ ulls negres com ell o molt blaus com ella,
que amb molta tendresa veuran fer-se grans.


I que allà a la sorra, amb el vent de cara,
faran onejar-ne esplendents estels;
que s’ enlairaran com vol d’ ocellada,
fent mil giragonses pels camins del cel.

Penso que és això el que la mar somnia
quan després de la llarga hivernada,
sent del sol la càlida alenada...
De la primavera..., N ’és el primer dia!


M. Roser Algué Vendrells. Fotos M. Dolors.

(Poema publicat al blog, el març de 2009)

dilluns, 6 de març de 2017



DONA  DE LA  SEGARRA

Vinyes de malvasia i macabeu
de les clares cançons que la meva avia
em cantava al crepuscle, quan tornàvem
vora els horts del costat de la riera.
Al filat de la mort queden llençols
prop de l’obscur racó d’un safareig,
però el silenci i prou, és qui respon
si recordo la brisa entre les canyes.
La puresa de l’aire de secà
i les cançons on, cap el tard, sortien
vinyes de malvasia i macabeu.
La bonhomia als ulls, la paciència
en les mans sempre humides, que eixugava
al davantal per anar a obrir la porta.
Obro els ulls a la terra del passat:
Vinyes eixutes als turons gebrats
els camps de Sanahüja amb la fredor
dels primers raigs de sol, quan en els dies
d’hivern de mil nou-cents quaranta- dos
com una garsa negra eixia l’alba.


Joan Margarit
(Del llibre,  Els primers freds)

Els típics marges de pedra seca, de la Segarra...
El castell de Sanahüja. Joan Margarit va néixer  a aquest poble.

Les quatre estacions a la Segarra
Tardor

Hivern

Primavera

Estiu

M. Roser Algué Vendrells.

(Fotos tretes d'Internet)

dissabte, 18 de febrer de 2017


NITS  NEVADES

Encara que per a mi, la natura sempre és un espectacle, n'hi ha que m'emocionen especialment. Si n'hagués de triar un , diria les nits nevades a muntanya, però amb algunes llumetes que en facin ressaltar la seva blancor i la seva màgia. Em quedo embadalida, davant de tanta bellesa i l'emoció fa que no senti la fredor de la neu. Us deixo aquestes fotos que he triat, potser perquè m'han semblat especialment boniques!
Bagergue, Val d'Aran.

Les llums d'aquest bonic poblet, avui eclipsen la claror de la lluna que intenta reflectir-se en la blancor de la neu.

Unha, Val d'Aran.
La foscor de la nit, emmarca un dels pobles que més m'agraden de la Val, que ressalta amb  la claror de petites cuques de llum.

Montgarri, Val d'Aran.
Un cel ple d'estels, corona el petit poblet de Montgarri, mentre el riu, una mica tímid, s'amaga dins la neu.

La cara fosca del Pedraforca.
El Pedraforca ens ensenya la seva cara oculta, ben poc fotografiada...Als seus peus unes fogueres, la volen il·luminar.

La Cerdanya.
La Cerdanya , plana i muntanyes nevades esquitxades de fanalets.

M. Roser Algué Vendrells.

dimecres, 8 de febrer de 2017

 Escrit fa un temps per un noi de la presó de joves, em va semblar molt profund...
PUÑADO DE ARENA

El chico cogió un puñado de arena y se dio cuenta de la inmensidad del desierto que le rodeaba. Hacía relativamente poco que sabía que su sitio era este y no otro. El mismo había decidido exiliarse, por su propio bien y el de los que le rodeaban. Pretendía encontrarse a si mismo, algo que no sería nada fácil y que, al fin y al cabo, buscamos todos en esta vida, ¿ no?...Pero él, en cambio, estaba convencido que este era su sitio, ya que se encontraba ausente de qualquier emoción externa, ya fuera buena o mala. Finalmente, acabó muriendo, pero no en vano, en un último momento, supo que el camino para encontrarse a si mismo, era saber que lo único que necesitaba era estar como queria estar, solo. Solo consigo mismo, en la inmensidad del desierto.

Desert d'Atacama ( Martin's Photoblog)

 M. Roser Algué Vendrells.

dimecres, 1 de febrer de 2017

LA MAR EMBRAVIDA
(Fotos, M. Dolors)
No va faltar gaire perquè l'aigua entres per les finestres...
El mar sempre canviant...D'aquest raconet del Garraf   en vaig fer fotos un dia clar i assolellat del desembre del 2013 (vaig fer un post) amb una mar encalmada, on el sol si reflectia i t'enlluernava...

El port protegeix els vaixells de l'embat marí!
Aquestes fotos d' avui, són del mateix lloc, però en aquest cas la mar estava encrespada, les onades batien contra les roques i s'he n'havien endut un bon tros de platja...

Deien que volien treure les casetes...
A la mediterrània no estem acostumats a què el mar s'embraveixi tant. Fins i tot   aquestes casetes tan boniques van acabar amb els peus remullats, però, ves per on, malgrat el temporal, s'han mantingut dempeus!

Això és ben bé la cresta de l'ona...
Els surfistes s'han perdut l'onada de l'any!

Vaixell virtual, que ha naufragat colpejat per les ones...
A mi m'agrada quan el mar quan està en calma i transmet pau, però també quan està abrivada... Segurament perquè no en tenim prou cura i s'enfada, és com una catarsi marina...
En ambdós casos, la mar sempre m'enamora!!!

M. Roser Algué Vendrells

dijous, 19 de gener de 2017


Si mirem el cel, a la nit, en un lloc sense contaminació lumínica, podrem veure moltes constel·lacions, algunes conegudes i d'altres no tant.  Entre elles en descobrirem una , en forma de serp. És la constel·lació del Serpent. Jo sabia un conte sobre el seu origen i com que no el trobava enlloc, el vaig escriure en forma d'auca, per treballar-lo amb la mainada...

LA  SIRENA  MARINA

Una sirena cantava,
 del matí fins a la tarda,
tots els peixos de la mar
l’escoltaven fent rotllana.

L’eixerit pescador Quim
i la seva barca,  l’Hidra,
s’ havien fet bons amics
de la sirena Marina.

Però una serp monstruosa
amagada dins la mar,
a la pobra sireneta
un dia va mossegar.

Es va quedar adormideta 
i tot el mar va plorar,
i els pescadors quan sortien
ni un sol peix podien pescar.

En Quim que era molt valent
se’n va anar a parlar amb la serp:
-Què he de fer monstre dolent?
El mar ha d’estar content!

La serpent va contestar:
-M’has de portar molt aviat,
la bonica lluna plena
i el sol d’or a l’altra mà.

En Quim va estirar bé el fil
d’un raig de lluna molt fi,
va fer-ne un cabdell molt gros
i el mateix va fer amb el sol.

Els ficà dins d’un cistell
i al mar es va capbussar
i la serp bocabadada,
la sirena despertà.

I quan el cistell va obrir
van fugir el sol i la lluna,
la serp els va perseguir
i va fer un salt gegantí.

Va anar a xocar contra el cel
i allà es va quedà atrapada,
potser encara la veureu
alguna nit estrellada.

I aquí s’acaba la historia
de la sirena Marina,
que canta dolces cançons
amb la seva veu tant fina.

Constel·lació del Serpent.

M. Roser Algué Vendrells

dilluns, 9 de gener de 2017


LES  CASES  DE  LES  LLUMS

Veig llum a les finestres i balcons.
D'esquitllada, siluetes inequívoques
de nens i d'animals domèstics
que creuen les estances.
Darrera de qualsevol de les finestres,
la gent dubta i estima.
Diuen "digui" quan truquen al telèfon,
tanquen el gas abans d'anar a dormir,
i la tendresa d'un sopar a mig fer
estova el cansament de la jornada.
Vertigen d'històries aspergides
d'amor i soledat, que se'm revelen
des dels ulls elèctrics, espurnejants,
de les façanes vives.
I m'enyoro una mica, fins i tot,
de la gent que no conec, de les cases
alienes, antigues i noves, cau 
de promeses o vibracions
que el pas del temps no ha reblanit.
Aleshores, davant el cos encès
de la ciutat, voldria trucar el timbre
de qualsevol porta i dir
a qui m'obrís:
jo sóc una estranya, enyoradissa,
que passava per aquí
i m'he aturat perquè he reconegut
la casa on mai no viuré ni he viscut.
Quedeu en pau.

Cèlia Sánchez  Mústich ( La cendra i el miracle)

Encara de nit a la Plana de Vic- TONA.

La Plana de Vic es desperta amb aquesta albada de somni, tot i que el poema ens parla del capvespre!!!

M. Roser Algué Vendrells.